Accent Social al costat de Fundació ARED en els seus 25 anys de trajectòria
1 març, 2019
Col·laborem amb l’Associació Síndrome de Down de Lleida. “La sort de tenir-te”
24 març, 2019
Què tenen en comú el “El abanico de Lady Windermere” d’Oscar Wilde, “Paraules d’Amor” de Joan Manuel Serrat i “Somni” de Puigferrer? Passió per les arts escèniques als Habitatges Urrutia.
Entro als Habitatges Urrutia i, només entrar, veig a tres dones assegudes. Les saludo amb petons. Sí, sóc de petons. En aquell moment observo l’espai i m’interesso pel parc que hi ha darrere. Una d’elles em diu que és el Parc de Nou Barris, una gran zona verda. De fet, el paisatge tan bonic que estem veient es va fer com a dipòsit de retenció i regulació d’aigües pluvials, per evitar inundacions a la zona. Estem salvades de qualsevol torrencial, doncs, i a més, m’hi estic trobant molt bé.
La cap de servei d’Accent Social i la seva directora, l’Ana i la Susana respectivament, em presenten les tres dones: la Maria Teresa, la Rosa Maria i la Maria Salut. “Les tres maries!” -exclamo; “Dona, en aquells temps, totes érem maries!”- diu la Rosa Maria.
Les tres tenen com a mínim una cosa en comú: el gaudi per les arts escèniques.
Va començar als seus disset anys a l’Orfeó Mare Nostrum, del qual va sorgir el reconegut Dalmau Gonzalez que va fer carrera fora de l’Estat espanyol. El fet és que la Maria Teresa no va fer carrera de cantant perquè tal com diu ella: “Allò que passa: que et cases, tens fills i deixes algunes coses”.
Però, justament va ser la seva filla Gemma que, heretant el gust per cantar, va fer que la seva mare s’apuntés a la coral Canticorum on ella hi cantava. “Quan la Gemma, que ara és solista, es va apuntar a una coral, em van tornar a néixer les ganes de tornar a connectar amb el cant”.
La mare de la Maria Teresa va posar la llavor i la seva filla va recordar a la seva mare la bellesa i el com pot fer-la sentir cantar els temes que més li agraden com “Paraules d’Amor” de Joan Manuel Serrat.
El seu tiet cantava Sarsuela i el seu avi era apassionat del teatre. “Com que la nena seia i no deia res, em portaven a totes les obres i espectacles”. A més quan arribava a casa i quan podia, no es perdia els programes de teatre d’aleshores com Radio Estudio o Ràdio Teatre.
La seva immersió en el teatre va ser de casualitat però també fruit de la seva valentia. Amb quinze anys estava en un grup de sardanes i el director, un dia, va anunciar que en el Romea necessitaven sis noies i sis nois per una obra de teatre. Amb el consentiment del seu pare – la seva mare no ho volia – la Rosa Maria trepitjava per primer cop un escenari. Tot i que tremolava de dalt a baix davant del famós actor Joan Pere (pare), des d’aleshores, no ha pogut treure’s el teatre de la sang.
“Cariño, quiero el divorcio” serà la següent obra de teatre dels Habitatges Urrutia amb guió i escenografia de la mateixa Rosa Maria. Dos o tres mesos abans de l’aniversari, en octubre, preparen la peça. Les peces que fan són principalment de riure, picantotes. “Són més agraïdes” – diuen les tres.
Ara encara hi forma part: “Els joves que hi ballen ara ens vénen a buscar per anar a veure els campionats, per celebrar dinar junts… Som una gran família. Quan vaig estar malalta també em van venir a veure”.
Li pregunto a la Maria Salut si podem ballar alguna sardana perquè m’he oblidat molt de quan en ballava de ben petita. La Maria Salut tota emocionada m’agafa, em situa els braços i, davant meu, em comença a recordar com anava la tirada de curts i de llargs, el contrapunt… Acabem ballant juntes amb el suport de la Rosa Maria per a que no caigui. La passió per la sardana fa que oblidi que ja no pot ballar com abans.
Com diu ella, “quan aquell cop vaig ballar, pensava que pujaríem al cel de l’energia que despreníem tota la colla. És indescriptible el que he arribat a sentir amb la sardana. Li agraeixo tot!”. La seva recomanació: la sardana “Somni” de Puigferrer.
